La setmana passada va fer un any de la DANA amb les desastroses conseqüències que va suposar per molts pobles de l’horta sud de València. Tantes vides humanes que es van perdre quan s’hagués pogut avisar a temps per evitar-ho.
Per les televisions es van repetir imatges que no per conegudes són menys esfereïdores. Mentre això passava, com tots sabem, el màxim responsable de la Comunitat Valenciana, estava dinant tranquil·lament. Els seus conciutadans inundant-se, perdent-ho tot, i molts, ofegant-se. Però ell tan tranquil, de sobretaula…
Els familiars dels afectats li van demanar que no assistís al funeral d’estat per respecte a les víctimes, però ell ho va fer igualment. No és d’estranyar que se sentís tot el que li van dir.
De polítics sense escrúpols, amb falta d’empatia i amb cinisme i egocentrisme, com en altres les feines, n’hi ha i n’hi haurà.
Però el mateix matí del funeral, aquest mateix polític es va rodejar dels seus i va fer un discurs narcisista, d’autobombo.
160 càrrecs polítics del seu partit, en acabar, el van aplaudir durant dos minuts.
Que un governant sigui un irresponsable i un cínic és molt preocupant. Que 160 l’aplaudeixin, per mi, encara ho és més.
Què fa que una persona aplaudeixi a un individu així encara que sigui el seu cap? Els diners d’un sou més alt? La mínima parcel·la de poder d’un càrrec polític? La por a caure en desgràcia i no seguir medrant?
Quina vergonya aliena i quina por ens hauria de fer una societat governada per gent així. Si els nostres representants trien per als seus equips gent que els aplaudeixi fins i tot davant d’irresponsabilitats així, quina societat ens espera?
Potser els qui governen tenen por de triar gent amb criteri, que els qüestioni, que els interpel·li i els faci rectificar si cal?
Per què alguns polítics es rodegen de col·laboradors, en general, poc qualificats, amb poc nivell tècnic i amb menys escrúpols? Serà que així ningú els discuteix res? Serà que així ningú no els porta la contrària o no els objecta si no estan a l’altura?
Hauríem d’exigir als nostres dirigents uns mínims nivells de formació o experiència. També un nivell ètic i d’empatia envers la població. Però també ens hauríem de preguntar a qui tenen sota el seu mandat. Quins són els seus equips.
No cal arribar a extrems de catàstrofes naturals o desgràcies d’aquesta mena. De vegades són decisions petites que fan grinyolar i es deixen passar perquè, a la fi, no són tan importants. Llavors poden anar in crescendo i arribar a situacions compromeses. A la fi, es pot pensar “si no ho faig jo, ho farà un altre”…
Davant dels moments de crisi o de dificultat, davant decisions difícils i delicades, hi caben tres respostes: qüestionar a qui s’equivoca, i si no s’aconsegueix rectificar, marxar cap a casa; callar i abaixar el cap, com els estruços, i esperar que passi la crisi; o ser com els “palmeros” que van aplaudir a Mazón.
Preguntem-nos a quin grup estaríem cadascun/a de natros.
